‘El poble que volem’
“El poble que volem” ens evoca l’essència del que sentim al viure en un poble. La solera dels seus habitants, l’accent apitxat, l’olor de paella de llenya de taronger, quedar-se embadalit pels seus paisatges amb séquies i gesmilers, els sons quan cau el Sol a poqueta nit, les façanes i l’arquitectura de les cases, etc. Cada element és una llavor que ens connecta entre la gent de poble i a la vegada ens caracteritza i identifica amb una manera de viure, un estil de vida únic, pintoresc i genuí.
Ser de poble és segurament allò que ja deia Estellés a ‘L’hotel París’:
Era un poble petit, humil i blanc de calç,
amb uns pins i una sèquia i unes pedres antigues
i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres,
i pel vespre volaven els coloms. Era un poble
humil, amb carrers amples, i corrals i balcons,
i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.
“El poble que volem” ens evoca l’essència del que sentim al viure en un poble. La solera dels seus habitants, l’accent apitxat, l’olor de paella de llenya de taronger, quedar-se embadalit pels seus paisatges amb séquies i gesmilers, els sons quan cau el Sol a poqueta nit, les façanes i l’arquitectura de les cases, etc. Cada element és una llavor que ens connecta entre la gent de poble i a la vegada ens caracteritza i identifica amb una manera de viure, un estil de vida únic, pintoresc i genuí.
Ser de poble és segurament allò que ja deia Estellés a ‘L’hotel París’:
Era un poble petit, humil i blanc de calç,
amb uns pins i una sèquia i unes pedres antigues
i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres,
i pel vespre volaven els coloms. Era un poble
humil, amb carrers amples, i corrals i balcons,
i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.
Direcció, guió, gravació, fotografia, edició i disseny de so per Albert Trencadís